Ja ho diuen els que porten més anys en aquest món: "no hi ha res fàcil en aquesta vida", tot i que els que són més savis encara afegeixen: "tot és ben fàcil, només has d'anar fent sense resistir-te als fets, acceptant tot allò que passa, et sembli bo o et sembli dolent". Habitualment ens costa acceptar allò que ens sembla dolent, però acceptar no significa no fer res, sinó actuar des de la presència i des de la consciència de que les coses són així per algun motiu i que no han pogut ser d'altra forma.
Aquests dies hem patit dos assalts al nostre hort. Dos obstacles en el nostre camí que tanta il·lusió ens feia a tot el grup de 4t A. Com si fos una pedregada, o un vent gelat, algú o alguns, potser amb el cor de pedra i l'ànima gelada, ens han robat hortalisses, flors i eines, i ens han destrossat tot el que han pogut. Ens preguntem des del coneixement de la bondat de cuidar un hort, com és possible que algú hi tingui tanta ignorància, i ens preguntem des de la sensibilitat, com és possible tanta insensibilitat, i ens preguntem des de la pau, com és possible tanta violència.
Hem de saber que tot té un motiu, que aquesta o aquestes persones pateixen o han patit a les seves vides una agressió similar i que ara ells mateixos tornen a repetir el mateix patró amb tot el que els envolta, com robots que no poden des-instal·lar el programa "ràbia, dolor i agressió".
Nosaltres per la nostra part no ens quedarem quiets i seguirem fent la nostra feina, ara més conscients que mai de que allò que 11 persones poden construir amb esforç durant mesos, una persona ho pot tirar per terra en 5 minuts. Però el que ningú podrà mai robar o destruir, si nosaltres no ho permetem, és la nostra il·lusió.
Us deixem amb aquest conte:
Obstáculos, de Jorge Bucay
